Qualitat, competitivitat i responsabilitat en els resultats

Avui he llegit el paràgraf que reprodueixo a continuació i no he pogut evitar de pensar en el que comentava l’Orestes sobre els ja famosos portàtils per a l’educació dels infants.

Fa mesos la consultora McKinsey, veient que hi havia uns quants governs que començaven a estar una mica mosques perquè en el rànquing de països amb el millor sistema educatiu sempre repetien els mateixos, va fer un estudi per veure si podia treure’n l’entrellat. Per què els ben situats eren sempre Finlàndia, Corea, Singapur, Hong Kong, Canadà, etc.? Què tenien en comú? L’estudi va concloure que només tres coses. Primera: seleccionaven els mestres entre els més ben qualificats de cada ram —és a dir, qualitat—. Segona: els mestres feien formació contínua, se’ls avaluava i si convenia se’ls podia fer fora —és a dir, competitivitat—. Tercera: quan un alumne es torçava, el mestre corresponent li dedicava un sobreesforç que podia arribar al 20% d’hores extres —és a dir, responsabilitat en els resultats. El que tenien en comú tots aquests països capdavanters en educació no eren ni mestres més ben pagats ni infraestructures més bones. La conclusió era simple: cap sistema educatiu pot tenir una qualitat superior a la dels seus mestres. Hi ha altres aspectes importants, sí senyor. Però vénen després.

El paràgraf l’he copiat literalment de les pàgines 70-71 del llibre La dictadura de la incompetència d’en Xavier Roig, editat per La Campana, que fa alguns dies que llegeixo. Crec que el vaig sentir anomenar al programa Àgora de TV3 o potser era el Mil·lènium, però vaig decidir que l’havia de llegir i me’l vaig regalar per Sant Jordi.

Tot i que treballo per a una universitat pública i se’m podria considerar un funcionari (estrictament parlant sóc personal laboral), estic d’acord amb en Xavier que el model actual de funcionariat no és sostenible i ens està passant factura; a llarg termini, fins i tot ens passarà factura als funcionaris.

2 pensaments sobre “Qualitat, competitivitat i responsabilitat en els resultats

  1. SiscoGarcia

    Sí senyor, Àlex, totalment d’acord amb tu.
    Jo també en formo part d’aquesta maquinària. És ben cert que una part important de l’alumnat està @#~%&#* (qualsevol qualificatiu despectiu podria ser encertat) i les famílies no hi col·laboren, però ja va sent hora que els docents assumim la nostra part de responsabilitat en la degradació del sistema educatiu. És molt còmode per part nostra pensar que “els altres” tenen la culpa; segur que si ens hi impliquem més en el procés d’ensenyament-aprenentatge aquest anirà, ni que sigui només una mica, millor.

  2. Jordi Alins

    Un crític literari va dir:
    “La màquina d’escriure no ha fet millorar la qualitat de la poesia”
    Necessitem tecnologia humana, plans de treball adequats a la tipologia de l’alumnat. Cal tractar tant els aspectes cognitius, emocionals com els conatius. Això no ho fan les màquines.
    L’augment dels 27000 alumnes nous ha tingut com a resposta un augment insignificant de professors.
    El “negoci” està ben gestionat.

Els comentaris estan tancats.