L’abast de la trajectòria balística d’un projectil és una funció de la inèrcia obtinguda en l’impuls inicial i de la fricció del mitjà en el qual es desplaça. Doncs bé, hi ha qui utilitza aquesta relació entre impuls i fricció per explicar algunes característiques de l’enginyeria del programari i com reduir la fricció per a millorar la productivitat obtinguda per l’impuls.

En aquesta metàfora l’impuls és l’energia necessària per emprendre una tasca habitualment llarga i que requereix una certa creativitat o fins i tot un aprenentatge previ, com podria ser el cas d’un projecte de programari per a un desenvolupador o el disseny d’un entorn d’alta disponibilitat per a un administració de sistemes. Per contra, la fricció serien totes aquelles petites tasques rutinàries o les interrupcions del dia a dia, que són necessàries però ens trenquen la concentració i redueixen l’impuls. Curiosament, sembla que la forma més habitual d’enfocar aquest problema és justament la menys efectiva.

Per tal d’aconseguir una finestra de temps prou gran per a dedicar al projecte important que tinc entre mans, tinc la tendència a mirar de treure’m de sobre primer totes les petites tasques (llegir el correu pendent, atendre les interrupcions, resoldre les tasques més ràpides o rutinàries, etc.). Idealment, un cop enllestit hauria de poder-me dedicar amb tota l’energia al projecte que tinc entre mans però en realitat no és així perquè de tasques petites i interrupcions en sorgeixen constantment en el món de l’administració de sistemes. Aleshores és evident que la solució és enfocar-ho a la inversa: em cal dedicar principalment tota l’energia (l’impuls) als projectes i deixar de banda les tasques petites tasques i rutinàries (la fricció). Però això no és pas tan fàcil perquè aquestes altres tasques no es poden deixar de banda indefinidament, part de la meva feina és resoldre-les també (sobretot les que afecten directament els usuaris).

Finalment, després de llegir els articles que esmentava al principi, crec que per mi la millor solució és una combinació de treball en equip i d’establir un calendari amb finestres sense interrupcions en què poder dedicar el temps necessari a tirar endavant els projectes de la forma més productiva. El treball en parella permet centrar-se en els interessos comuns dels dos individus a tirar endavant un projecte i per tant evita les temptacions de tots dos de caure en les tasques de fricció (no té gaire sentit llegir el correu en parella, per exemple). A més a més, si sumeu un tercer individu que us faci d’escut de les interrupcions (atengui els usuaris, respongui al telèfon, etc.) durant la finestra de temps que heu fixat, ja teniu la fórmula ideal per a la productivitat.