Avui el personal TIC de la UPC estàvem convidats a participar en un seminari sobre eines col·laboratives durant el qual ens han fet una enquesta amb diverses preguntes per copsar fins a quin punt fem difusió de la nostra tasca tant a dins com a fora de la universitat.

A la pregunta s’havia de repondre la periodicitat amb què difonem la nostra tasca a la nostra unitat, a d’altres unitats de la UPC i a fora de la UPC. Quan hem analitzat les respostes de l’enquesta, aquesta pregunta ha generat un petit debat sobre si s’havia acabat d’entendre bé i què s’entenia per difusió. Sense entrar en detalls, el resultat de l’enquesta mostrava que fem difusió a les nostres unitats força sovint, una mica menys a la resta d’unitats i molta menys a fora de la UPC. El debat s’ha centrat en aquesta darrera observació: la majoria de les persones diuen que gairebé mai fan difusió de les seves tasques a fora de la UPC. Doncs bé, jo he estat una d’aquestes persones.

Fa temps que vaig encetar aquest blog amb la intenció de compartir les meves experiències sobretot a la feina. Però escriure demana temps i constància i ràpidament ho vaig abandonar. De fet, gairebé feia un any que no escrivia res. La pregunta que em faig és per què passa això? A banda del temps per escriure, quins altres factors fan que compartir el que faig a la UPC sigui difícil o faci mandra? Potser és la frustració d’haver intentat col·laborar molts cops sense gaire èxit.

La UPC és molt gran, fins al punt que hi treballem uns quants centenars de TIC. Molts ens coneixem perquè hem treballat junts, perquè hem estat companys d’estudis, perquè hem coincidit en els cursos de formació, perquè hem lluitat plegats per defensar els nostres drets a la UPC, etc. Per tot això, els TIC de la UPC estem força units per un sentiment de pertinença que ens defineix com un grup amb un gran potencial dins de la comunitat UPC. Però curiosament aquest sentiment no es tradueix en projectes de col·laboració entre les diferents unitats on estem treballant. Fins i tot la comunicació entre nosaltres és pobra en el sentit que no sabem què fan els nostres companys d’altres unitats, tret que hàgim coincidit en alguna banda i els ho preguntem directament.

Aleshores què és el que cal perquè es produeixi aquesta col·laboració entre nosaltres? Jo tinc la sensació que molts dels TIC tenim ganes de col·laborar perquè hem vist en altres comunitats que és bo a llarg termini per a tothom. Avui durant el seminari ens han presentat algunes eines que poden engrescar-nos una mica, però en el fons el problema no són les eines. Per dur a terme projectes cal destinar-hi recursos. Això vol dir que, en el context actual d’escassetat, aquests recursos no es podran destinar a altres coses i per tant cal establir prioritats. Aquesta feina és responsabilitat de les persones que dirigeixen els equips i les unitats de la universitat perquè són els que coneixen què aporta més valor a la docència i la recerca. Què falla doncs?

Des del meu humil punt de vista, tot i que la comunitat UPC està formada diversos col·lectius de persones, no compartim la mateixa visió del que és la universitat. Fins a un cert punt, suposo que és comprensible tenint en compte que els col·lectius són realment diversos (en tipologia i mida): els estudiants, el personal docent i investigador i el personal d’administració i serveis. Però aquest problema de visió no compartida fins i tot passa dins dels mateixos col·lectius i aquí és on comencem a ensopegar amb els impediments. Com es resol això?

La solució és molt simple de dir però difícil de dur a terme: cal incentivar i facilitar la col·laboració a tots els nivells dins la UPC. El que no hauria de passar és que hi hagi gent amb l’empenta i l’esperit de fer projectes que aportin valor a la universitat, col·laborant amb els companys d’altres unitats i que la manca d’una visió compartida freni aquesta iniciativa. Perquè la gent col·labori només cal que en tinguin ganes i els ho posin fàcil. Un altre dia en seguiré parlant.